dijous, 28 d’octubre de 2010

Vent

(Miquel Bota Totxo)

Jo sé d'un gegant
que, bufa bufant,
els arbres esbranca;
i amb son cru xiulet
esclata en calfred
el blat de la tanca.

I al senzilló ocell
quan fa el vol més bell
el ploma a bufades...
A l'ametlerar
gisca en esfullar
flors que són besades.






Aquest poema ens xerra del fred, de la calor i del vent.
Primavera, estiu i hivern.

LA POESIA

1. Na Miriam ens parla de que al principi de curs no l'hi agradava llegir, ni escriure.. Va començar a fer el blog i poc a poc li va anar agradant cada vegada més, encara que li costi. 

2. Llegir i escriure.

3. La veritat és que te tota la raó, perquè a jo tampoc m'agrada llegir ni escriure, ni fer poemes, i a poc a poc, vaig agafant-li el truc..

dimarts, 26 d’octubre de 2010

El tabac: Droga acceptada socialment?

1. Per què creus que el tabac és una droga acceptada legalment? Per guanyar doblers.
2. Creus que si els teus pares fumen són un bon exemple per a tu? Et pot perjudicar?
És igual, si vols fumar fumes i si no, no. No et pot perjudicar. 
3. Els fumadors passius poden estar afectats pel tabac? Sí.
4. Escriu els efectes secundaris del tabac. Càncer de gola, entre altres.

 Adiós, amada mía

pienso en ti de noche i de dia

quisiera ser pensamiento 

para estar cerca de ti

para ver si me quieres como yo a ti.

Tot comença amb un problema.





No era pas culpa seva.
Tot començà amb un problema.
Coses que passen a la vida:
Una mort, una frustració, una pèrdua.
I un dia, va escoltar:
-T’has engreixat, noia!
I fou quan començà una dieta.
I amb ella un munt de cabòries.
El mirall li mostrava una imatge horrible.
La bàscula li anunciava una realitat trista.
Una veu li deia què havia de fer:
Perdre pes era la seva fita.
Fer esport
cremar calories,
menjar molt poc.
Sentència de mort!!!
Adolescència truncada.
Una baixada de pes sense frens.
Un suïcidi agonitzant, lent.
Un no poder fer-hi res.
La seva mirada s’apagava dia a dia.
El seu caminar era fràgil i dèbil.
La seva essència es perdia.
La seva llum s’extingia.
Un cos amb només pell i ossos.
Un esquelet en vida que s’arrossega.
Una malaltia que esmicola a trossos
-una vida-
I la sentencia a una desaparició lenta.
Un forat que l’empresona.
Uns barrots que la separen
dels què l’estimen.
Pateix per ells,
però no sap què fer.
Una tortura sense sortida.
Un malson del què no es desperta.
Sort té de la família
que la recolza,
mai no l’abandona.
L’han ingressat.
Un centre l’ajudarà a menjar.
L’ajudarà a combatre la malaltia.
L’ajudarà a poder viure,
lliure.
Carolina Ibac

Les mans i la poesia transmeten vibracions: poema d'Antoni Canu

1. Penja aquest poema al teu blog, amb una imatge adient i comenta'l.


El poema pareix que ens xerra del cicle que fa l'aigua amb les paraules ordenades del poema i els sentiments  que crea.




Mans quietes rellisquen
sobre rieres de fils colorats
que condueixin a les fonts secretes
on hòmens coneixen lo llenguatge
que les engendraren.
I fan encara…
pulsar el cor,
escoltar el cant de l’aigua
que s’envolta
i el respir del fluid
que corre en les artèries de metall
per evaporar com la boira
i renàixer com l’onda de la mar.


2. Explica el significat de les seguüents paraules que apareixen al poema:



Rellisquen:
Una superfície rellisca si fa que les coses que hi ha al damunt llisquin i s'escapin. Les carreteres amb gel o mullades rellisquen.
Rieres:


Una riera és un curs d'aigua de menys importància que un riu i que habitualment només porta aigua quan plou. Quan hi ha pluges fortes, les rieres d'alguns pobles provoquen inundacions.
Fluid:
        Que flueix. L'aigua és una substància fluida.
Evaporar: 
        Convertir un líquid en vapor. La calor evapora l'aigua dels rius. Quan es posa vi en un menjar, l'alcohol  s'evapora de seguida.
 
 
3. Què hi pot tenir a veure la poesia amb les mans i les vibracions?

Les mans i les vibracions tenen a veure amb la poesia perquè conten alguna cosa que han tocat i que senten.

3. Fés la recomanació d'una bona pel·lícula als teus companys de classe. Pensa que entre altres coses els has de dir:

-El nom del director;
-Els principals actors i actrius;
-El tipus de film;
-La música, de qui és;
-L'argument, sense contar el final;
-Els dos o tres principals motius pels quals els hi recomanaries; per la història que conta, per la fotografia, pels paisatges que s'hi veuen, pels efectes especials, etc.

2. Comenta, al teu blog en una nova entrada, el poema Sota el meu llavi i el seu de Joan Salvat-Papasseit:

SOTA EL MEU LLAVI EL SEU 
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa,
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç
-i l'espatlla ben nua
   ben blanca 
l'ombra corba
  incitant
   de l'esguard: 
encara un altre bes
   un altre
    un altre 
-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!  
 
A. Quin és el primer vers en què el poeta ens fa evident el tema del poema?
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa.
B. Sintetitza en una frase l'assumpte del poema "Sota el meu llavi i el seu".

1. Cerca informació sobre Joan Salvat-Papasseit, poeta i narrador. Fés una entrada al teu blog personal explicant la seva vida i la seva obra.

Barcelona, 1894-1924. Poeta. De formació autodidacta i extracció proletària és un del representants més significatius de l'avantguarda històrica a Catalunya. El seu primer poema català que aparegué el 1917, «Columna vertebral: Sageta de foc»

dijous, 14 d’octubre de 2010

L'esperança

1. Fer un comentari sobre el fragment del Petit príncep al blog dels pecupins. Explica qui és el protagonista i què ens intenta contar

El Petit Príncep és, un conte sobre la busqueda de l’home, utilitzant alguns dels trets que ens fan humans com l’amistat, la bondat, la imaginació, l’entusiasme pel coneixement.
 El princep és el protagonista.


“Hola, bon dia -digué la guineu.
- Qui ets? -digué el petit príncep-; ets força bonica.
- Sóc una guineu -digué la guineu.
- Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist…
- No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.
- Ah! Perdona -va fer el petit príncep.
Però després d’una reflexió, afegí:
- Què vol dir “domesticar”?
- És una cosa molt oblidada -digué la guineu-. Vol dir “crear lligams”.
- Crear lligams?
- Sí -digué la guineu-. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.
(…)
-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s’assemblen i tots els homes s’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. Els teus me’n faran sortir, com una música. I després, mira! veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden a res. Què n’és de trist això. Però els teus cabells són color d’or. Serà meravellós quan m’hauràs domesticat. El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. M’agradarà la remor del vent entre el blat…
La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:
- Si em vols fer el favor… domestica’m! -digué.
- Prou voldria -respongué el petit príncep-, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.
- Només es coneixen les coses que domestiquem -digué la guineu-. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m.
- Què s’ha de fer? -digué el petit príncep.
- S’ha de ser molt pacient. Primer t’asseuràs una mica de lluny de mi, sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop…
El petit príncep va tornar l’endemà.
- Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat!! Però si véns a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor…
És així com el petit príncep domesticà la guineu. Quan fou hora de marxar:
- Tinc ganes de plorar!… -digué la guineu.
- Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués…
- És clar que sí -digué la guineu.
- Però te tocarà plorar!
- I força -digué la guineu.
- Així no hi has guanyat res!
- Sí que hi he guanyat -digué la guineu-, per allò del blat.
(…)
- Adéu -digué.
- Adéu -digué la guineu-. Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.
- És el temps perdut amb alguna cosa el que la fa important. Els homes han oblidat aquesta veritat -digué la guineu-. Però tu no ho oblidis. Et fas responsable per sempre més del que tu has domesticat”.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

poesia desde el faro



Se necesita poco
para poeta:
un lapicero blando
y una libreta.

Para ser pensador
muy poca cosa:
corazón y cabeza
más que de sobra.

Para ser entusiasta
se necesita
poner agua a soñar
en la mesita.

Para ser matemático
debes fijarte:
pequeño más pequeño
suman grande.

También podrás hacerte
feliz y obrero,
y construir muy alto
tu propio reino.

Posa títol

El poema està bé perquè parla sobre un tema molt seriós i la nostra societat hauria d'estar més conscienciada amb aquesta gent que no té on viure. El món hauria d'estar més ben repartit, ni els pobres ser tan pobres, ni els rics ser tan rics.


L'ampolla és buida

El sòl és molt fred.
L’asfalt està estès.
Sense sortida, el carrer.
De cartró, la meva pell.
Caminen frenètics rius de gent.
I la meva calma retardada
és la solitud del present.
Fa olor a fems
la metròpolis candent.
L’ampolla és buida a terra.
Ja no és cap consol de penes.
Sense cap calor a les venes,
ensumo tristor d’incomprensió.
I s’atura el meu temps,
mentre les passes alienes
no són més que pressa al vent,
que quasi em trepitgen,
que ni em miren,
que m’obliden,
abans de retenir-me,
en el pensament.
Sóc una vergonya per ells.
I elles em temen.
I tremolen, també.
Rodo mons,
als suburbis del perill.
En casetes del diner
m’esguardo de la pluja,
fins que em tornen a fer fora.
I el meu cansament em plora,
per no poder tenir un espai,
que em deixi per fi descansar,
que em pertanyi indefinidament.
Només tinc una casa imaginària
I les meves coses marejades,
dins un carro dels grans magatzems,
amb una roda que no va bé.
El món és aquesta roda.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

BARQUITO DE PAPEL

Habla de un barco de papel i el poema está bien. El tema del poema és amoroso y habla sobre el hecho de mandar un poema a su amada a través del barco de papel, hecho por el mismo.

Barquito de papel
(Edith Mabel Russo)
Este barco lo plegué con fino papel de seda.
Andará por el arroyo del cordón de mi vereda.
Lleva en su carga un poema, un caramelo, una flor.
Los dejará silencioso en la casa de mi amor.
Cuando ella lo descubra lo secará con un beso,
con un “te quiero” bordado lo mandará de regreso.
Yo lo veré aparecer.
Mis manos serán el puerto,
los sueños haciendo ronda y mi corazón abierto.
Si lo ves, no lo detengas,
un barquito enamorado,
tiene permiso especial
para andar por cualquier lado.